LES ROSES D'AFRODITA

Afrodita (Ἀφροδίτη)

En  la mitologia grega, Afrodita és la deesa de l'amor, de la bellesa de la sexualitat i de la reproducció. Sempre intervé quan apareixen l’amor, la passió o la gelosia.

Va néixer  de l’escuma del mar Parfos (Xipre) i les ones del mar cobriren el seu  cos de riques vestimentes. Ella no va tenir infància. Era la deessa més bella i pràcticament ningú es podia resistir als seus encants. Es casà amb diversos deus, com Hefest, Psique, y fou amant d’Adonis.

Zeus la va humiliar fent-la enamorar d'un simple mortal, Anquises, de qui va tenir a Enees.  Per ordre de Zeus, va ser l'esposa d'Hefest, un déu lleig i coix, però li va ser infidel i tingué amors amb Hermes i Ares. Del darrer nasqué Eros.

TIANA

EL MEU POBLE

El meu poble és a tocar la carena però prou a prop del mar perquè en les nits xafogoses d’estiu, al cap de la tarda, m’encaroni la marinada .

Els carrers costeruts, amb cases arrenglerades  a banda i banda,  s’enfilen  fins la petita ermita de l’Alegria, des de on sembla que el mar sigui més blau.

 Aquí no hi arriben els carrers asfaltats ni el remor dels cotxes, i mentre camines t’arriba la flaire del romaní i la farigola de la vora del camí. Sempre m’ha agradat aquest indret,  la senzillesa de l’ermita,  la silenciosa era del davant, el petit cementiri del costat; tot respira pau i serenor. Es com si en aquest racó s’hi aturessin les hores.

Es un poble petit però hi ha de tot:  església, casal, guarderia, camp de futbol i fins i tot una petita plaça on reposa un  vagó de l’antic tramvia, record d’aquell temps on no hi havia pressa i a Tiana s’hi respirava silenci.

ELS TRES TOMBS

El diumenge passat es va celebrar a Tiana  la Festa dels Tres Tombs. Els carrers es van omplir de traginers i de carros, de tradició i d'ofici, aquell ofici de traginer, en el temps en que els carros i els animals eren la única forma de portar les mercaderies d'un lloc a un altre. Hi participaren carros de transport, carruatges de passeig i grups de cavallers lluint les millors gales amb tot de personatges que recorden els antics treballadors del gremi: sagals, matalots, caps de quadra, manescals,  i també les pubilles de la festa.

Abans de començar la desfilada una colla de trabucaires s’escamparen pel poble i amb els seus trabucs ensordidors van desvetllar a tots  els  que encara dormien.

Els traginers desfilaren amb els seus estendards, en els pesats carros de fato arrossegats per les mules o pels bous amb el jou el coll. Uns quants rucs catalans amb les tartanes guarnides feien sonar els picarols. Tot seguit el carro de les escombraries, darrera la diligencia, i després els hereus de “Can Parxet” amb els bocois plens de vi carregats en el carro engalanat de dalt a baix. Al darrera de tot els genets cofois i de vint-i-un botó, dalt dels cavalls de raça, elegants i altius.

Els nens i nenes il·lusionats esperaven la segona i tercera volta per fer-se amb els caramels que plovien des de els carruatges.

El tercer tomb passa a corre-cuita, s’ha fet tard, el mossèn els espera a la porta de la parròquia i ja es l’hora de dinar. No us parlaré dels gossos,  dels conills ni dels gats, d’aquests el poble n’està ple i tampoc dels pobres ocellets engabiats que piulen no ser si de tristor o d’impotència.

La festa es un homenatge a aquelles persones, els traginers, a aquelles bèsties, els cavalls, les mules i els rucs, a aquelles màquines, els carros; que han representat fins no fa massa una forma de viure i de treballar. Avui, aquest vell ofici ha estat substituït pels camions, pels trens i fins i tot pels avions.

LA TARDOR A ARSEGUEL

"Sempre m'ha agradat gaudir de la tardor”, sobretot quan estic a Arsèguel, indret on tot es tenyeix de tons cromats, amarronats,  rogencs, dels àlbers, dels aurons, dels bedolls, de les freixes o dels estirats pollancres, que dia a dia es van despullant i entremig deixen entreveure el rierol , que fins avui s’amagava darrera el bosc frondós .” Però el dia que vaig anarme'n, tenia el cor massa oprimit per delectar-me” amb tot allò que m’  envoltava,  el  paisatge i aquell entorn més proper i la meva mirada es perdia en mig de  l’amalgama de colors. “Així i tot”,  quan alçava el cap, “parava atenció”,  i notava, la frescor del capvespre , i sentia la remor del vent que arrossegava, al seu pas, la catifa de fulles, que cruixien sota els meus peus.

RECORDS D' INFANTESA

La mare era modista, i a Badalona, on vivíem, era considerada una modista de renom, doncs entre la seva clientela, hi havia senyores benestants que en aquells temps de penúries es podien permetre fer-se els vestits a mida.

En aquells anys era costum estrenar, una peça de roba per les Festes senyalades: El diumenge de Rams, per Nadal, per Tot Sants, per la Puríssima...i la mare havia d'afanyar-se per tenir la feina a punt perque les clientes presumíssin de lluïr un model exclusiu.

Quan s'anava apropant la data d'entrega, la feina se li anava fent més feixuga. Es llevava quan encara no havia sortit el sol i es tancava al cosidor. A mi veure la mare tan atrafagada m'entristia. A l'hora d'anar a dormir podia entreveure per l'escletxa de la porta la llum encara encesa, fins avançada la nit

Però la mare no es queixava mai, deia que la seva feina li agradava i que mentre cosia era feliç i se n'hi anaven les cabòries